Fa molts anys, hi havia un granger que vivia en una petita vall juntament amb el seu fill.
Treballava la terra amb paciència, dia rere dia, ajudat pel seu cavall el seu fill.
El seu cavall era molt més que una eina: li servia per llaurar, per transportar collites i, sovint, també li feia molta companyia.
Un matí, el cavall va fugir.
Els veïns, en saber-ho, van venir corrent:
—Això és una desgràcia. Quina mala sort!
El granger els va mirar tranquil·lament i va respondre:
—Potser.
Els veïns no entenien el granger, en quin mon vivia? No podia reconèixer la gravetat del què estava passant?
Al cal d’uns dies, el cavall va tornar.
I no anava sol: duia amb ell una euga salvatge.
Els veïns, admirats, van exclamar:
—Quina sort! Ara tens dos cavalls!
I ell, amb la mateixa calma:
—Potser.
El seu fill, entusiasmat, va voler muntar l’euga per domar-la.
Però l’animal era indòmit i el va fer caure, va quedar mal ferit, i li van dir que estaria coix per la resta de la seva vida.
Els veïns, compadits, van venir a dir:
—Ens sap molt de greu, el teu fill ara ja no podrà ajudar-te com fins ara! Quina mala sort!
El granger, només va respondre suaument:
—Potser.
I un altre cop els veïns estaven convençuts que el granger no veia la realitat.
Una setmana més tard, va esclatar una guerra al país.
Tots els joves de la vall van ser cridats per lluitar,
tots menys el seu fill que en aquells moments no podia ni posar el peu a terra.
Els veïns, ara, amb ulls humits, van dir:
—Quina sort més gran!
I ell, simplement, va dir:
—Potser.
Amb el temps, alguns dels joves no van tornar.
El granger, tot i la tristesa, continuava treballant amb el seu fill, que havia aprés a focalitzar-se en allò que podia fer.
I cada cop que passava alguna cosa —fos el que fos—,
recordava com tot canviava de significat amb el temps.
Allò que un dia semblava un desastre es convertia en benedicció,
i el que semblava una victòria podia ser només el començament d’un aprenentatge difícil.
Va comprendre que res és bo o dolent per si mateix:
el que canvia és la mirada, el context, el moment.
I que la vida, sovint, sap més que nosaltres.
🌿 Reflexió final per acompanyar el conte
Potser el que avui no entenem és precisament el que ens obre demà.
La ment posa etiquetes; la vida, en canvi, només es desplega.
Quan deixem d’anomenar-ho “bona sort” o “mala sort”,
comencem a veure-hi el misteri.
🌱 Espai d’indagació
Quan penses en algun moment de la teva vida que vas viure com una “mala sort”…
🔹 Què desitjaves o necessitaves que sortís d’una altra manera?
🔹 Quina expectativa o idea de “com hauria de ser” hi havia en tu?
✍️ (Escriu unes línies o simplement observa-ho en silenci)
Què passa dins teu quan la vida no respon com esperes?
🔹 Quines parts de tu volen entendre, controlar o jutjar immediatament el que passa?
🔹 Què sentiries si deixessis de posar-hi etiqueta?
✍️ (Anota paraules, emocions, imatges… sense censura)
Si mires enrere…
🔹 Pots recordar alguna situació que semblava negativa i que amb el temps et va obrir una nova oportunitat o comprensió?
🔹 Què et diu això sobre la confiança en la vida ara?
✍️ (Deixa que la resposta sorgeixi sola, sense voler-la buscar)
ser endins 
Deja un comentario