Durant molt temps hem imaginat la memòria com un arxiu:
un lloc on guardem records, i on hi tornem per recuperar-los tal com eren.

Intuïtiu, sí.
Realista, no.

La neurociència fa anys que ens mostra una idea sorprenent:
recordar no és recuperar, sinó reconstruir.

Quan evoquem un record, el cervell no projecta una còpia exacta del passat,
sinó que el torna a crear amb el material que tenim ara:

• emocions
• creences
• sensacions
• identitat
• expectatives
• necessitats

Un record no és un objecte.
És un procés.

---

La reconsolidació: quan el passat es torna flexible

Científicament se’n diu reconsolidació de la memòria:
quan un record s’activa, es torna molt més plàstic i modificable.

Només després torna a “solidificar-se”.
Però ja no és exactament el mateix.

Estudis pioners (Nader, Schafe & LeDoux, 2000) i recerques posteriors (Alberini, 2011) mostren que un record consolidat pot canviar completament quan es torna a recordar.

No pas perquè la memòria sigui imperfecta,
sinó perquè prioritza la utilitat sobre la fidelitat.

No recordem tant el que va passar,
sinó el que ara té sentit recordar.

---

Les emocions pinten el passat

Quan tornem a mirar un record, no ho fem des del mateix lloc.

Ho fem des de:

• el cos que tenim avui,
• la mirada que tenim avui,
• la vida que ha passat pel mig,
• i el “jo” que estem aprenent a ser.

Per això un record dolorós pot suavitzar-se amb la compassió,
o un record neutre pot tenyir-se de por.

Com diu Damasio (1994, 1999), sentir i recordar formen part d’un mateix procés.

---

La memòria construeix identitat

Hi ha una altra capa encara més profunda: la narrativa.

Les memòries no només guarden informació.
Construeixen identitat.

Tal com deia Jerome Bruner, el jo és “la història que ens expliquem a nosaltres mateixos”.

Però aquesta història no està tancada.

Cada vegada que recordem, reescrivim el jo que recorda.

És interessant notar que el que escriu acostuma a ser el «jo narratiu» i no busca veracitat sinó coherència amb qui crec ser. La identitat no vol contradiccions internes i prefereix ometre, suavitzar, exagerar, reinterpretar buscant aquesta coherència.

Així doncs, no recordem el que va passar.
Recordem el que té sentit per a la persona que som ara. (Loftus, 2005).

---

I aquí entra el treball interior

Quan acompanyem algú —en coaching, en teràpia o simplement en una conversa honesta— no es tracta d’analitzar el passat, sinó de mirar-lo des d’un lloc més ampli.

Quan un record es mira:

• sense pressa,
• sense defensa,
• sense jutjar,
• més des del cos que des del pensament,

el record canvia.
I quan canvia el record, canvia la persona que el sosté.

No és màgia.
És biologia, narrativa i consciència funcionant alhora.

---

Una invitació

El passat no és enrere.
És viu en el present.

Recordar no és repetir el que va ser,
sinó descobrir el que encara pot transformar-se.

Si la memòria és plàstica,
el jo també.

Potser la pregunta no és què em va passar?
sinó:

Qui sóc ara quan miro el que va passar?

---

Per endinsar-s’hi una mica més

A Ser Endins no busquem respostes ràpides,
ni corregir històries,
ni embellir el passat.

Busquem espai:
per mirar, sentir i deixar que el que ha de canviar, canviï.

Sense esforç. Sense forçar.
Amb presència.

Damasio, A. (1994). Descartes’ Error motion, Reason and the Human Brain from

Damasio, A (1999) The Feeling of What Happens  Body and Emotion in the Making of Consciousness

✳ Referències científiques

• Nader, K., Schafe, G., & LeDoux, J. (2000). Fear memories require protein synthesis in the amygdala for reconsolidation after retrieval. Nature.
  — Va demostrar per primera vegada que un record consolidat podia tornar-se vulnerable i reescriure’s després de ser recordat.
• Alberini, C. (2011). The role of reconsolidation and the dynamic process of long-term memory formation and storage. Frontiers in Systems Neuroscience.
  — Revisa el procés neurobiològic de la reconsolidació.
• Lee, J. L. (2009). Reconsolidation: maintaining memory relevance. Trends in Neurosciences.
  — Mostra que el propòsit del cervell no és guardar fidelment, sinó actualitzar el record.
• Loftus, E. (2005). Planting misinformation in the human mind: A 30-year investigation of the malleability of memory. Learning & Memory.
  -Recordem el que té sentit per a la persona que som ara.

Fa molts anys, hi havia un granger que vivia en una petita vall juntament amb el seu fill.
Treballava la terra amb paciència, dia rere dia, ajudat pel seu cavall el seu fill.
El seu cavall era molt més que una eina: li servia per llaurar, per transportar collites i, sovint, també li feia molta companyia.

Un matí, el cavall va fugir.
Els veïns, en saber-ho, van venir corrent:
—Això és una desgràcia. Quina mala sort!
El granger els va mirar tranquil·lament i va respondre:
—Potser.

Els veïns no entenien el granger, en quin mon vivia? No podia reconèixer la gravetat del què estava passant?

Al cal d’uns dies, el cavall va tornar.
I no anava sol: duia amb ell una euga salvatge.
Els veïns, admirats, van exclamar:
—Quina sort! Ara tens dos cavalls!
I ell, amb la mateixa calma:
—Potser.

El seu fill, entusiasmat, va voler muntar l’euga per domar-la.
Però l’animal era indòmit i el va fer caure, va quedar mal ferit, i li van dir que estaria coix per la resta de la seva vida.
Els veïns, compadits, van venir a dir:
—Ens sap molt de greu, el teu fill ara ja no podrà ajudar-te com fins ara! Quina mala sort!
El granger, només va respondre suaument:
—Potser.

I un altre cop els veïns estaven convençuts que el granger no veia la realitat.

Una setmana més tard, va esclatar una guerra al país.
Tots els joves de la vall van ser cridats per lluitar,
tots menys el seu fill que en aquells moments no podia ni posar el peu a terra.
Els veïns, ara, amb ulls humits, van dir:
—Quina sort més gran!
I ell, simplement, va dir:
—Potser.

---

Amb el temps, alguns dels joves no van tornar.
El granger, tot i la tristesa, continuava treballant amb el seu fill, que havia aprés a focalitzar-se en allò que podia fer.
I cada cop que passava alguna cosa —fos el que fos—,
recordava com tot canviava de significat amb el temps.

Allò que un dia semblava un desastre es convertia en benedicció,
i el que semblava una victòria podia ser només el començament d’un aprenentatge difícil.

Va comprendre que res és bo o dolent per si mateix:
el que canvia és la mirada, el context, el moment.
I que la vida, sovint, sap més que nosaltres.

---

🌿 Reflexió final per acompanyar el conte

Potser el que avui no entenem és precisament el que ens obre demà.
La ment posa etiquetes; la vida, en canvi, només es desplega.
Quan deixem d’anomenar-ho “bona sort” o “mala sort”,
comencem a veure-hi el misteri.

🌱 Espai d’indagació

Quan penses en algun moment de la teva vida que vas viure com una “mala sort”…
🔹 Què desitjaves o necessitaves que sortís d’una altra manera?
🔹 Quina expectativa o idea de “com hauria de ser” hi havia en tu?

✍️ (Escriu unes línies o simplement observa-ho en silenci)

---

Què passa dins teu quan la vida no respon com esperes?
🔹 Quines parts de tu volen entendre, controlar o jutjar immediatament el que passa?
🔹 Què sentiries si deixessis de posar-hi etiqueta?

✍️ (Anota paraules, emocions, imatges… sense censura)

---

Si mires enrere…
🔹 Pots recordar alguna situació que semblava negativa i que amb el temps et va obrir una nova oportunitat o comprensió?
🔹 Què et diu això sobre la confiança en la vida ara?

✍️ (Deixa que la resposta sorgeixi sola, sense voler-la buscar)